COMENTARI SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA (SALA NOVENA) DE 12 DE GENER DE 2024

El 12 de desembre de 2024 es va dictar novament la sentència respecte a les qüestions prejudicials plantejades pel Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Sant Sebastià, mitjançant l’auto de 27 d’abril de 2023, en el qual es formulaven una sèrie de preguntes en relació amb l’aplicació del tipus d’interès variable IRPH.
En primer lloc, cal indicar que, gràcies a aquestes qüestions prejudicials plantejades pel Jutjat de Sant Sebastià, el Tribunal Suprem va acordar la paralització dels recursos de cassació que estaven pendents de resoldre’s fins que el TJUE resolgués les qüestions plantejades. Això era lògic, ja que, d’acord amb l’article 4 de la LOPJ, les resolucions del TJUE s’han de complir i tenen un caràcter jeràrquicament superior a les resolucions del Tribunal Suprem. El fet de paralitzar aquestes sentències ha permès que milers de casos no tinguin la condició de cosa jutjada, a diferència d’altres casos que, malauradament, ja han estat jutjats i ara són cosa jutjada.
En segon lloc, no és la primera vegada que el TJUE resol indicant que l’IRPH és abusiu. El problema va sorgir quan el Suprem va fer una interpretació —al meu entendre força inversemblant i sempre en benefici de la banca— en la qual es considerava que, malgrat aquesta abusivitat, això no implicava que la clàusula fos nul·la per si sola. A més, va continuar resolent en el mateix sentit malgrat el que havia indicat la sentència del TJUE, entenent que no procedia la declaració de nul·litat de la clàusula.
En tercer lloc, ara sí, el TJUE ha respost les qüestions prejudicials sense deixar lloc a cap dubte d’interpretació. Així, el Tribunal Suprem, en última instància, i totes les instàncies inferiors han d’analitzar la possible abusivitat cas per cas en funció dels requisits que el TJUE ha indicat, que són els següents:

• El requisit de transparència s’ha d’entendre superat en el moment de la celebració del contracte. S’indica que a l’escriptura del préstec s’ha d’establir la definició íntegra de l’índex, de manera que el consumidor entengui el veritable abast i la manera de càlcul de l’índex. No és suficient el fet que sigui un índex oficial per considerar superats aquests requisits de transparència.

El prestador té l’obligació d’informar el consumidor sobre la definició i l’evolució de l’índex. En absència d’aquestes indicacions, és el professional qui ha d’oferir la definició completa i tota la informació necessària. És obligatori que el professional proporcioni aquesta informació en el moment de la celebració del contracte.
De la mateixa manera, s’indica que s’ha de fer referència a la circular del Banc d’Espanya 5/1994, de 22 de juliol, dirigida a entitats de crèdit, sobre la modificació de la circular 8/1990 sobre transparència de les operacions i protecció de la clientela.
Així doncs, aquest punt corregeix el fet que s’imposava al consumidor l’obligació de conèixer l’índex pel simple fet d’estar publicat al BOE. És el professional qui ha d’informar degudament sobre l’índex que s’aplicarà al préstec hipotecari.

• Quant al caràcter eventualment abusiu de la clàusula, s’entén que això depèn de si aquesta clàusula es remet a l’índex oficial, i tenint en compte les peculiaritats del mètode de càlcul d’aquest índex (que inclou la TAE). Així, s’hauria d’haver aplicat un diferencial negatiu per ajustar el fet que sempre s’afegia una TAE, a diferència d’altres índexs. En cas que no s’hagi complert aquest requisit i el professional no hagi informat degudament sobre aquestes circumstàncies, s’entendrà que la clàusula és abusiva. A més, cal assegurar que el consumidor hagués entès el veritable abast de la clàusula.

Per tant, s’haurà d’analitzar cas per cas com està redactada la clàusula de l’IRPH i si s’hi va aplicar un diferencial negatiu per corregir aquesta anomalia. M’avanço a dir que no crec que hi hagi molts diferencials negatius especificats a les escriptures. El que sí que existeix són diferencials més baixos que els aplicats en altres índexs. Aquest era l’argument que utilitzaven les entitats financeres (i alguns jutges) quan es discutia l’IRPH: el diferencial d’aquest índex era inferior al d’altres índexs.

• Es considera que la bona fe del professional no es pot presumir pel simple fet de tractar-se d’un índex oficial establert per les autoritats administratives. En canvi, s’ha d’analitzar cas per cas si hi ha hagut un incompliment del requisit de transparència. La manca de comparació del mètode de càlcul del tipus d’interès ordinari previst per la clàusula respecte als tipus d’interès aplicats al mercat en la data de celebració del contracte —i en comparació amb altres contractes similars— implicaria igualment la mala fe del professional.

Un altre aspecte a tenir en compte és si aquest mètode de càlcul pot provocar un desequilibri en detriment del consumidor, la qual cosa també s’ha d’analitzar cas per cas.

• Finalment, el fet que es declari la nul·litat de la clàusula permet al jutge nacional substituir-la per una disposició supletòria del dret nacional. Tanmateix, no es permet que el jutge nacional modifiqui la clàusula afegint-hi un element que pugui corregir el desequilibri existent en detriment del consumidor.

A més, s’oposa al fet que s’apliqui una disposició de dret nacional que permeti al professional recuperar la totalitat del prestat i incrementar-lo amb interessos, ja que això suposaria un greu perjudici per al consumidor.
En resum, la sentència del TJUE fa referència a les diverses resolucions anteriors en aquesta matèria. En aquest cas, especifica que l’índex IRPH ha de superar el control de transparència pel que fa a la comprensió del consumidor. La bona fe del professional no es pot presumir, sinó que s’ha d’acreditar. Així mateix, s’ha d’analitzar si existeix un desequilibri per al consumidor i les conseqüències que aquest desequilibri implicaria. Aquesta sentència és més taxativa que les anteriors, la qual cosa considero favorable als interessos del consumidor, ja que en la gran majoria de casos no es compleixen els requisits indicats pel TJUE.
Ara caldrà veure com acatarà aquesta sentència el Tribunal Suprem en última instància, i també quina posició prendran els diferents jutges en els casos que encara no s’han reclamat.