IRPH, el Tribunal Supremo i el consumidor

Des de fa anys existeixen nombrosos recursos de cassació pendents de resolució davant el Tribunal Suprem en relació amb clàusules hipotecàries referenciades a l’IRPH. Era previsible que, un cop dictades les primeres sentències per part de l’Alt Tribunal, es procedís al despatx dels recursos acumulats, i així ha estat.

En dates prèvies a les festes nadalenques, aquesta part va ser notificada d’un auto pel qual s’admetia a tràmit el recurs de cassació interposat en un procediment iniciat l’any 2016 davant un Jutjat de Primera Instància. Aquest procediment va ser íntegrament estimat en primera instància mitjançant una sentència sòlidament motivada, que va declarar la nul·litat de la clàusula IRPH, va acordar l’eliminació del tipus d’interès aplicat al préstec —que va quedar sense interessos fins a la seva total amortització— i va condemnar l’entitat financera a la restitució de les quantitats indegudament abonades, així com al pagament de les costes processals.

Contra aquesta resolució, l’entitat bancària va interposar recurs d’apel·lació, que va ser resolt per l’Audiència Provincial de Barcelona el desembre de 2018, estimant-lo parcialment i revocant el pronunciament sobre les costes.

Amb la finalitat d’evitar que el consumidor veiés frustrat el seu dret a la restitució íntegra dels interessos indegudament satisfets, es va interposar recurs de cassació, que finalment va ser admès a tràmit el desembre de 2025. Això suposa que, des de la interposició de la demanda fins a l’admissió del recurs de cassació, han transcorregut gairebé deu anys, durant els quals la jurisprudència ha experimentat una evolució marcadament desfavorable als consumidors i favorable a les entitats financeres, malgrat l’evident situació de desequilibri existent entre ambdues parts.

En aquest context, el Tribunal Suprem insta actualment les parts a assolir un acord i adverteix que, en cas que aquest no es produeixi i se sol·liciti la continuació del procediment, la Sala podria considerar la insistència en la resolució del recurs com un possible abús del procés, amb incidència directa en el pronunciament sobre les costes, a la llum de la doctrina fixada en les sentències d’11 de novembre de 2025.

Aquesta advertència planteja una situació especialment delicada. Després de més d’una dècada de litigació, el consumidor s’enfronta a una disjuntiva complexa: o bé renuncia a obtenir una resolució judicial definitiva sobre el fons de la seva pretensió, o bé assumeix el risc d’una eventual condemna en costes si el Tribunal Suprem considera que el recurs no havia de prosperar conforme a la seva doctrina recent. L’efecte pràctic d’aquesta dinàmica és clarament dissuasiu i pot provocar que molts consumidors desisteixin d’exercir el seu dret a una tutela judicial completa.

Cal recordar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha reiterat de manera constant que la imposició de costes al consumidor, fins i tot en supòsits d’estimació parcial, pot vulnerar el principi d’efectivitat del Dret de la Unió, en la mesura que desincentiva l’exercici d’accions destinades a la protecció dels drets que la normativa comunitària confereix als consumidors.

Sobre aquesta base, l’escenari actual genera seriosos dubtes des de la perspectiva del dret fonamental a la tutela judicial efectiva consagrat a l’article 24 de la Constitució espanyola. Tot consumidor té dret a obtenir una resolució judicial motivada sobre la seva pretensió, sense veure’s condicionat per l’amenaça implícita d’una condemna en costes pel mer fet de sol·licitar que l’òrgan jurisdiccional compleixi la seva funció de jutjar i fer executar el que s’ha jutjat.

La legítima finalitat d’agilitzar la càrrega de treball del Tribunal Suprem no pot assolir-se a costa d’erosionar garanties bàsiques del procés ni de convertir l’accés a una resolució judicial en una decisió econòmicament arriscada per a la part més feble de la relació contractual. Altrament, el sistema corre el risc de transformar l’economia processal en un factor de dissuasió incompatible amb els principis que regeixen el dret de consum i la tutela judicial efectiva.